ELS CINC TEMES DEL MAGÍ CANYELLES
Escollir 5 cançons és enormement difícil, ja ho sabeu. Després de donar-hi voltes, finalment he decidit acotar-ho a 5 peces (o grups o estils musicals) que puc considerar que, durant els anys clau de desenvolupament i autoafirmació de la personalitat, quan encara desconeixia totalment a què m’acabaria dedicant, van condicionar força la meva manera de veure, pensar i estimar el món i la música. Som-hi!
XESCO BOIX: “Aquesta terra”, del disc La granota tocada del bolet/Salta Miralta (2006, Picap)
https://open.spotify.com/album/3HkMqZMOP19dZX4tju47Om?highlight=spotify:track:2BAQrp23XsrYkjg0zVTqpB
Els discos -o més ben dit, cassets- del Xesco Boix són, probablement, dels que he escoltat més vegades a la vida i dels que més m’han marcat. Aquella fantàstica combinació de cançons (“La calma de la mar”, “Un peixet en el fons de l’estany”, “Quan seré gran”, ...) i contes (“La granota tocada del bolet”, “La flor romania”, “La sopa de pedres”...), sonava al cotxe als trajectes diaris entre Corbera i Molins, i va ser el meu primer contacte amb la música folk.
Anys després, m’he quedat amb la seva manera d’entendre la música com a eina de transformació social, partint de les cançons populars i tradicionals i tractant els infants de persones totalment capaces, més lliures i menys condicionades socialment que els adults.
D’entre totes les cançons, he escollit “Aquesta Terra” perquè encara m’emociona cada vegada que la sento (la curiositat de que incorpora una estrofa de La Santa Espina la vaig descobrir anys més tard). El 2008, al costat d’”El gripau blau” i “La Mosca”, la vem incloure al pupurri d’El Tren de l’alegria del primer disc d’Ambauka com a petit homenatge al Xesco.
G.P. TELEMANN: “Sonata en Fa TWV41:F2 – Vivace”, del disc The Recorder Sonatas per Erik Bosgraaf i Francesco Corti (2015, Brillant Classics)
https://www.youtube.com/watch?v=bcI8KV4ftCk&t=2292s
Amb Bach, Haendel, Telemann i Vivaldi vem compartir penes i alegries a l’escola de música de Molins i al Conservatori del Bruc, i les seves sonates i concerts per a flauta de bec em van acompanyar en la transició de la infantesa a l’adolescència. Amb aquest compositors vaig començar a experimentar la plaent sensació d’aïllar-me del brogit del món tocant, de repetir infinites vegades, del dret i del revés, fragments que no sortien fins a aconseguir que finalment, el cap, la llengua i els dits anessin a una. La sensació de les sonates, passant de la calma més absoluta d’un moviment Largo a la bogeria precisa d’un Allegro o un Vivace, a banda de l’experiència musical, van ser una mena d’educació emocional inconscient -a l’època de les muntanyes russes hormonals i l’energia sense límits- que m’ha servit fins a dia d’avui. Encara ara, el fet de tocar un instrument em permet desconnectar d’altres preocupacions i centrar-me només en el cos, la respiració, l’expressió i la música.
QUICO EL CÈLIO, EL NOI I EL MUT DE FERRERIES: “Jotes per la defensa de l’Ebre”, del disc No es pot viure! (2004, Discmedi)
https://open.spotify.com/album/1HHvpSsm56Y724EnqxrxhN?si=-14psOEdRBSUydHCgfBDvA
Vaig passar molts estius a un mas de la Ribera d’Ebre. Allà hi vaig aprendre a estimar la terra, i la lluita per aturar el Pla Hidrològic Nacional em va tocar de ben a prop a l’adolescència. Aquell moviment popular intergeneracional i imparable, que va suposar un abans i un després per les Terres de l’Ebre i la seva gent (i pel país sencer), va tenir la seva pròpia banda sonora: la jota. Els Quicos la van saber reivindicar i revaloritzar, i els seus concerts, aparentment innocents i inofensius, van convertir-se en petites manifestacions de dignitat d’una terra i una gent sempre oblidades.
Aquell sentiment, aquella espontaneïtat i autenticitat que els feia connectar tant amb el públic em van captivar, i això també em va fer anar acostant a la música artesana i de proximitat.
ELS PETS: “Tantes coses a fer”, del disc Sol (1999, Discmedi Blau)
https://open.spotify.com/track/5LOLWkhyyWV4OVXZiugtdF?si=o07x0Q6LTZOa8_tDjEaW5A
Si la llista fos de 100, segur que hi entrarien moltes cançons d’Els Pets, i especialment del disc Sol (“Por”, “La vida és bonica”…), però amb aquest “Tantes coses a fer” m’hi sento plenament identificat: batxillerat, flauta de bec al Conservatori (paral·lelament, hi estudio tenora i flabiol), carrera de Medicina, gralla a l’Aula de Música Tradicional, saxo, monitor a l’espai i embolicat a unes quantes entitats, classes, grups i projectes musicals, ESMUC, més projectes... Poc a poc he anat aprenent a dosificar temps i energies, però em passa sovint que quan encara no he sortit d’una història, ja m’estic enfangant amb la següent. Però ja ho diuen ells: si el món es mou, com puc estar aturat?!
HABEAS CORPUS: “Basta ya”, del disc Rarezas (2009, Lengua armada/Lenguaje constructivo)
https://open.spotify.com/track/3dF7iX20Box68nEqk8LFZK?si=wqgTiqjdRYumcxBZPHltkw
He recuperat aquest disc del 2000 que amb les seves 3 primeres cançons (“Basta ya”, Cada vez más odio i A las cosas por su nombre) resumeix perfectament la situació actual de l’Estat Espanyol (i, per culpa de la nefasta gestió política post 1-O, també de Catalunya i els Països Catalans). El gran teatre en què s’ha convertit la societat capitalista, la diferència de valor entre unes vides (i unes morts) i les altres, la manipulació política i informativa, la repressió i manca de llibertats que patim a aquesta falsa democràcia… La injustícia és el pa de cada dia. Persones preses, exiliades, deportades, torturades i assassinades. Basta ya.
Canviem-ho.